31.01

Pujo a l’avió i, com si fos un ritual inevitable, l’aeroport torna a convertir-se en un territori hostil. Un espai de trànsit on les emocions no tenen temps d’assentar-se: lloc d’adeus, de retrobaments forçats, de cossos que passen sense mirar-se. Aquest cop, però, pesa més. És el penúltim dia de l’any i sembla que tot hagi d’arribar carregat d’un sentit que no sempre sé sostenir.

Em poso So Into You de Tamia, com si la música pogués amagar el soroll interior, però inevitablement penso en el primer pla de Love Actually. Una pel·lícula que podria menysprear per òbvia, però que cada Nadal acaba tornant a casa perquè al meu pare li agrada repetir les coses. Les repeteix amb una insistència gairebé obstinada, com si la reiteració fos una manera de retenir el temps. Jo, en canvi, visc la repetició com una gàbia quan no hi ha distància, quan no hi ha pausa. Tot i així, per Nadal cedeixo. Hi ha una suspensió dels conflictes, i acceptar-ho esdevé una forma d’amor. I potser per això, cada cop que entro en un aeroport, i especialment per Nadal, aquell fragment m’estova.

Potser per això aquest any a França tot ha estat diferent. Allà el temps no es trepitja. No hi ha crits sobreposats ni objectes fent soroll per existir. El menjar s’assaboreix, les converses no s’interrompen, els silencis no incomoden. No hi ha raïm ni cotilló potser és cosa de boomers, o potser és que nosaltres necessitem fer soroll per sentir que hi som. Jo el necessito, el soroll, però també m’esgota. I l’últim dia de l’any carrega sempre aquesta expectativa absurda de fer-ho bé: estimar bé, desitjar bé, celebrar bé. Com si hi hagués una manera correcta de tancar un any.

I tot i així, gairebé sempre acaba funcionant. Normandia semblava un conte malgrat tot: el verd dels penya-segats era tan intens que semblava irreal, com si algú hagués ajustat la saturació del món només perquè jo el mirés millor. Potser l’hivern també és això: una pausa forçada, una cova on refugiar-se, no tant per desaparèixer, sinó per tornar amb una mica més de claredat. Encara que sigui només per admetre que, a vegades, no saber fer-ho bé també forma part del viatge.